dimecres, 22 d’abril de 2009

Es perd el CD, i també es perd cultura ...

De mica en mica, l'stock de CD a les botigues especialitzades va minvant. La setmana passada vaig quedar molt sorprès al FNAC. El FNAC del triangle tenia una secció molt decent de música. En particular, de música jamaicana dels 60s i 70s. Es podien trobar cds interessants, de bons segells discogràfics, i a bon preu. Ara, només queda una estanteria escarransida amb recopilatoris del Bob Marley i poca cosa més.

Mentre la gent comprava CDs, grans companyies es dedicaven a recopilar, remasteritzar i documentar material antic. Em pregunto què passarà amb aquesta música quan aquest negoci fa aigües. Segurament en el futur sorgirà alguna fórmula que permeti que la gent que duu a
terme aquestes reedicions es pugui tornar a guanyar la vida fent això. Però de moment, s'acaben les tirades de cds i ningú es dedica a això. Aleshores queden dues opcions, comprar vinil original (sempre que sigui possible i assequible) o més fàcil, descarregar sense pagar un duro els àlbums originals ripejats, però sense garanties de qualitat i sense informació. Crec que estem perdent el que representava el cd, una font de cultura. Un cd amb els temes ben remasteritzats, ben ordenats i amb un llibret com déu mana, no té preu.