dimarts, 26 de juliol del 2011

Jaume Ciurana

El passat dissabte sortia publicada a La Vanguardia una entrevista a Jaume Ciurana. Resulta que és el nou conseller de Cultura de Barcelona. L'entrevista, molt pobra. Intentant saber alguna cosa més d'aquest home i conèixer quines són les seves opinions respecte la cultura a Barcelona, he anat a parar a Vilaweb, on hi té un blog: http://blocs.mesvilaweb.cat/jaumeciurana. Si aquest blog l'ha escrit ell, poca cosa bona. En els últims tres anys, les referències a cultura són comptades. I d'aquestes, quasi totes parlen d'actes oficials (aquells actes on els polítics s'estarrufen com galls d'indi). Bàsicament, el blog només parla de les "malifetes" del PSC i ERC. Sempre criticant el mateix: la poca catalanitat del PSC i el desordre a ERC. És sorprenent que se'n vagi a la fira de Frankfurt i quan torna només sap dir que "El disseny català és infinitament millor que el turc" i quatre tontades més. He parat especial atenció en els seus gustos musicals i els comentaris al respecte. He anat tirant enrere i només he trobat un video de Gossos, un de Manel, un de Roger Mas, un de Raúl Fernandez i, d'estrangers, un de The Killers (en un post titolat la darrera descoberta) i un de The Fureys. Tot plegat no pinta massa bé...

dissabte, 23 de juliol del 2011

Mor Amy Winehouse


No té massa sentit escriure aquesta notícia aquí, quan mig món en va ple. A El País, en un article de fa temps, hi ha un comentari de Garry Mulholland que m'han agradat: "Suena afroamericana, pero es judía británica. Parece sexy, pero no juega a eso. Es joven, pero suena vieja. Canta con sofisticación, pero es vulgar hablando. Su música es melosa, pero sus letras son desagradables". No he seguit massa les cròniques dels seus patinazos, i tampoc m'importa massa. Fa 5 anys, quan va sortir el Back to Black, m'hi vaig resistir. Allò que Rehab sonés a tot drap a les botigues de portal de l'Àngel i que t'ho trobéssis a la sopa feia que, per "rebuig a lo mainstream", no m'interessés. Caram, jo escoltava Tyrone Davis! Però les coses són com són, i el disc està molt bé o sigui que me'l vaig acabar comprant. Amb aquest disc, ella i Mark Ronson van aconseguir que el soul, que portava anys apartat de llistes d'èxits, tornés a ser escoltat a tot arreu. I van trobar una nova fórmula musical, respectuosa amb els 60's, que ha estat font d'inspiració per molts grups i ha donat resultats interessants. Després, la Amy va aparinar Dionne Bomfield i va gravar un disc de versions amb so "Back to Black" amb bon resultat. A part d'això, té el disc Frank i uns quants covers de himnes Two Tone, però no m'agrada tant. Sembla que hi havia un disc en camí per aquest 2011, però l'Amy no s'apropava massa als estudis de gravació. Si no està acabat segur que faran alguna xapussa i el treuran igualment.

dimarts, 19 de juliol del 2011

Subscriu-te a Yochano! (i envia-hi informació)

Des de fa 3 anys i pico, Txarly Brown envia setmanalment el butlletí rumber "Yochano". Avui ens avisa que tancarà la paradeta si no li ho posem més fàcil. 

Els aficionats rumbers pequem de fer poca pinya quan toca, i tot i que la rumba agrada a milers de persones, l'afició és molt inestable. Pel pes que té aquesta música, no compta amb els mitjans de comunicació que li pertocarien. Oju! i no estic demanant un tracte de favor de l'administració (millor que segueixi sense fotre-hi el nas ... ) em refereixo a presència en mitjans de comunicació i difusió "lliures" com pàgines web, revistes musicals (ens conformariem amb mitja secció), blogs, presència als diaris, fanzines (aupa Santa Rumba!) ...   Enmig d'aquest panorama informatiu desolador, Yochano ha estat LA referència durant els darrers quatre anys. Una referència estable, setmanal, sèria, i amb una cobertura exhaustiva del que ha anat passant. Un butlletí senzill i efectiu que ha fet desinteressadament setmana rera setmana el gran home-orquestra Txarly Brown. Actualment té 901 sotscriptors. 

La major part del Yochano l'ocupen concerts i crítiques de discos. La major part de la informació no apareix als mitjans  convencionals, i molts cops Yochano és l'única referència. Així que una mica de pofavó...  Per subscriure't, o per enviar qualsevol notícia, flyer, o disc, envia un email a txarly@uptight65.com. Que no pari Yochano!

dissabte, 16 de juliol del 2011

1r Aplec Modernista de l'Altíssim Penedès

Aquí van el cartell i el logo de la pròxima trobada modernista, que es celebrarà a la Llacuna. Serà el pròxim 23 de juliol i consistirà en una escoterada + banyada a la piscina + punxada a base de soul i reggae. 
Per més informació, el blog http://modernismeaborigenlallacuna.blogspot.com/.


divendres, 15 de juliol del 2011

Ska Explosion i concert a Pals

Fa uns dies a youtube vaig veure clips extrets d'una mítica cinta VHS de grups de ska post-two tone que corria fa temps. Es titulava "Ska Explosion" i recollia el directe de Hotknives, Loafers, Laurel Aitken i uns quants més el 1989. Me'l vaig gravar i el veia molt sovint i amb els amics en parlàvem sovint. L'escena i els grups que es mostren en el video eren aleshores per nosaltres sorprenents i ens en vam fer fans. Lo del Judge Dread era molt fort! És curiós com ha canviat tot en 20 anys: el vestuari, música,  moviments damunt l'escenari... He penjat uns quants dels temes que més recordava: Cryin' de Hotknives (segueix sent el meu tema preferit de Hotknives), Show Off de The Deltones i Skinhead del Laurel Aitken.

La informació del video (treta de ebay) és la següent:
Original 1989 VHS Video
Number JE198
Time 58 minutes
The video contains songs filmed live at The Astoria on the 23rd March 1989 as follows:
The Skadows - Stir It Up / Low Rider
Judge Dread - Big Six / Up With The Cock
The Hotknives - Crying / Holsten Boys
The Deltones - Lemon Squeezy / Show Off
The Loafers - It's So Easy / Everyday
Laurel Aitken - Skinhead
Potato 5 - Stop That Train / Got To Go
The Trojans - Trojans Are Coming / Maggie Meets Ska-Gil

Per cert, the Hotknives tocaran a Pals el dia 5 d'Agost. Serà en un concert molt ben parit (i gratuït!) amb:
- The Skatalites
- Hotknives
- Mr. Freak Ska- BlackUp + RudeTeo (hooligan combination)
- Ponent One Sound
- Dubby Yond, featuring Benjammin’
El cartell (o una foto del cartell) s'ha penjat a boss-sounds.





dilluns, 11 de juliol del 2011

Mr. Freak Ska

No em podia estar de fer un comentari sobre la revelació d'aquest any a les nostres terres: Mr. Freak Ska.  Fa uns mesos ha sortit a la llum el seu primer treball, "Ska Casolà". El resposable d'aquest projecte és el guitarra de Cabrians (el més alt). Fa anys que de manera casolana ha anat gravant temes propis i versions, amb l'ajuda de molts músics que ha accedit a tocar per ell. Un disc molt recomanable. Ja ha començat la seva gira de presentació del disc!

Quan l'escolto em ve al cap Prince Buster, Pere Tapies, Judge Dread, Robert Mitchum, Cabrians ... Vindria a ser una suma de tot això. El disc ha sortit rodó. Per les lletres i per la música. Les lletres, treballades amb encert i molta gràcia. Parlen de teca, mam, mala vida, supporters, músics, tattoos, collectors, amors frustrats... De tot el gruix de grups que hi ha de música jamaicana a Catalunya, fa anys que ningú s'arriscava amb el "costumisme". S'agraeix! No té sentit que quasi totes les bandes d'aquí cantin en anglès, quan l'accent de la majoria dels cantants és jinglix, i la majoria de lletres són de google translator. Això (en part) explica que moltes bandes que toquen molt bé no despertin interès ni a fora ni a dins.

I la música, una revisió encertada de 60's jamaicans. Recorda Laurel Aitken i Prince Buster: harmonies directes, melodies senzilles i dicció clara. Costa creure que hagi estat gravant el disc durant 3 anys, perquè el so de tot el disc és el mateix, i totes tenen el mateix aire. Recomanat llegir l'entrevista que li van fer a The Whip.

Aquí va el (de moment) únic videoclip del disc, per una de les millors cançons de l'àlbum: Tal Faràs Tal Trobaràs. En el top 5 del disc l'acompanyaria "Peres al Vi", "Home tatuat, home respectat", "Rei de l'Ska", "Ciment o Mort".


dissabte, 9 de juliol del 2011

Més Achilifunk a Las Dalias

Noves notícies sobre l'aventura rumbera a Las Dalias, Eivissa. Aquí va el calendari d'actuacions de juliol i agost. La major part de les actuacions aniran a càrreg de Txarly Brown, i les completaran Achilifunk Sound System (Sam Mosketón veu i guitarra, Lalo a la guitarra, Rambo a les percussions i Txarly Brown als plats), dj Adri i Ai Ai Ai.



Jornada de Rumba a Caldes de Montbui

 El pròxim 23 de juliol al Centre Democràtic i Progressista de Caldes de Montbui es realitzarà una jornada dedicada a la rumba catalana titulada "Diada de la Rumba Catalana a Caldes de Montbui" (no confondre amb la Diada de la Rumba organitzada per FORCAT!). Hi haurà tallers gratuïts de palmes, percussió, ball ... i una juerga!
Una bona ocasió per visitar "el Centro"


dimarts, 5 de juliol del 2011

Rumba Club Juliol

Més rumba club aquest Juliol. Actuaran Rumba sin Rumbo, Cayena, Buritaca i D-Rumba'2, i als plats Txarly Brown i Dani Txarnego (Família Rústica). D'entre els grups destaquen Cayena, que acaben de treure un nou disc força recomanable, i Buritaca, el grup guanyador del concurs Ta'rumba d'aquest any


diumenge, 3 de juliol del 2011

Kiko Amat presenta "Mil Violines"

(extret de http://www.kikoamat.com/web/)

Amics, fans, jugadors i seguidors:

El dijous 7 de juliol a “las” 21:00h a l’Heliogàbal (Ramón y Cajal, 80) presentarem el tremendíssim nou llibre de Kiko Amat, Mil violines. Que no és una novel·la, però té força chicha.

Tocaran els Illa Carolina, fent versions que apareixen al llibre i algun dels seus súper-hits, i els seguirà un grup sorpresa que ve directament des de 1989. Bé, no serà exactament el grup, però si en serà una manifestació aproximada, plena de nostàlgia de la bona, puresa i records polits. I després punxaran discos amb mil violins Pablo Soberano, Miqui Puig, Miqui Otero i, en primícia, DJ Naranja realitzant un mini-repertori de hits personals.

Assegurem que no hi haurà xerrades, llegides, preguntes-respostes, crítics xerraires ni cap de les coses que es pateixen habitualment a les presentacions de llibres. We’ll just dance all night to keep the tidal blues away. Us hi esperem.

A kikoamat.com hi ha la següent (auto)ressenya:


MIL VIOLINES, según palabras del propio autor, “es un libro sobre música pop. Sobre cómo entra en nuestras vidas, alterándolas para siempre, a veces dotándolas de un paisaje por donde transcurrir, otras subrayando momentos, regalándonos la promesa de su belleza y emoción, clavando a base de notas aquel instante crucial (o banal) en nuestro subconsciente, desenterrándolo de manera mnemónica con las mismas notas, cada vez que suenan. Haciendo nuestra vida mejor, aunque suene a anuncio de lavavajillas.Este es un libro sobre canciones pop, y sobre los discos que las contienen, y sobre los artistas que las grabaron. Pero este no es un libro musical: no contiene biografías de artistas, la cronología es un desastre, no hay árboles genealógicos de grupos de rock ni se pormenorizan crossovers entre estilos. ¿Por qué? Porque este es un libro sobre música pop y la gente que la escucha. Es un libro sobre cómo el pop influye en la vida de la gente. Es un libro sobre una vida, una educación, basada en la música pop; la mía, la del autor. El escritor como humano enamorado de sus canciones favoritas”.

Y va de esto: Discos, miedo, 1995, Mose Allison, vida-entre-tíos, música-para-tíos, skinheads, Rachmaninov, Kiko Amat, la familia y los amigos de Kiko Amat, Robert Forster, hurra por el blues de todos, 1993, mod revival, The Chords, masculinidad, debilidad, pena, The Dictators, subcultura, Top Secret, Una Gran Noción, Alison Statton, Weekend, Radio 80 Serie Oro, Catalunya Música, 1930’s dance band music, Dennis Potter, De La Soul + Teenage Fanclub, gangsta rap, el cringe, la música triste de Jimmy Webb, el deep soul y la curación por la canción, Bill Withers como modelo a seguir, el Rarities de los Who, la música de mil chaquetas de tweed, Billy Childish, sombreros, defender el atasco y el anacronismo y la tradición y la experiencia, “I don’t like cynicism, una de las Mejores 20 Fiestas de mi Vida, Kwik Safe, Cricklewood, robar en Virgin Records, David Papiol, britpop, Blur, “Wonderwall”, Mega City Four, Hurrah!, ser fan en contra de Morrissey, la nostalgia que hay que explicar, a la mierda el canon, The Fleshtones y 10 canciones odiosas.

Es posible que les guste horrores, si les gustan las cosas que escribe ese desaprensivo. Les recomiendo su pronta adquisición.