dimecres, 10 d’abril de 2013

Homenaje rumbero a Ricardo Tarragona

Aquest diumenge, homenatge a Ricardo "Tarragona" a l'Apolo a les 18h. El concert comptarà amb la participació de CHACHO, PARRITA. MONCHO, JUNCO, LOS MANOLOS, ESTRELLAS DE GRACIA, XAVI CIURANS, JOAN GARRIGA, RAMUNET, PERET REYES, PETITET, CHIPEN, AI AI AI, LOS SINAY, PEDRITO Y KIKI MAYA, SON COMO SON, LADY GIPSY, ARRELS DE GRACIA, PAPAWA, 4 DE LA CERA, REVOLUCION, RUMBA ALBORADA, JIMMY MALLA, AI MARAI, DANILO, MEDIZINA, YUMIBAND, CUERDAS DEL MUNDO… i altres convidats sorpresa.

Preu únic: 10 euros. Venda anticipada als punts rumberos habituals i a la guixeta de l’Apolo el mateix dia del concert partir de les 18 h. Accés sala per a majors de 18 anys.


Un referent silenciós de la rumba. Per Martí Marfà.

En una mena de rebequeria final, el 2010 es va endur una estimada
figura de la rumba catalana. l’escena gitana i llatina va ser desposseïda
d’un percussionista de referència, Ricardo batista Ximenis ‘El Tarragona’
(Tarragona 28.08.1964 – Barcelona 24.12.2010). Per bé que no va
ocupar mai primeres pàgines d’actualitat ni va ser un gran conegut
entre el públic no iniciat, les trajectòries i creuaments sonors de les
darreres dècades no es poden entendre sense la seva silenciosa
presència, que unia el talent artístic amb la humilitat i la senzillesa.

Sorgit d’una família gitana tarragonina amb pedigrí artístic, de ben petit
es va traslladar a la vila de Gràcia, havent ja debutat com a guitarrista
de la mà de son pare, ‘El Peret de Tarragona’. A la Barcelona dels
setanta, el precoç artista va topar amb una incipient però bulliciosa
escena salsera local, sorgida del prolífic Zeleste i de la presència de
músics antillans com Pedrito Díaz, Ramoncito o El Niche. Aquest darrer
assajava a la plaça del Raspall de Gràcia, on va iniciar El Tarragona i
el seu compare i amic Manolo González ‘Patata’, nebot d’El Pescadilla,
en els patrons de la percussió llatina. La Sonora Catalana, l’Orquestra
Mirasol, la Plateria, La Salseta del Poble Sec i Pernil Latino eren els
representants catalans d’aquella moda musical esbombada des del
Nova York hispà, i un joveníssim i autodidacte Tarragona, que assistia
fascinat als assajos de la Sonora i el Pernil, aviat en va esdevenir el
timbaler titular. Si bé dominava altres percussions, van ser els timbals
o pailes, habitualment acompanyats d’esquellots i plats, l’instrument
amb què va ser més admirat, i se’n pot considerar l’introductor a la
rumba catalana i a altres estils practicats pels gitanos catalans. Des dels
vuitanta es va convertir en el pailer indiscutible dels artistes i orquestres
dedicades a amenitzar casaments i altres festes gitanes, i actualment
a les esglésies evangèliques gitanes també hi ressona aquest joc
instrumental.

Els primers de conèixer –i patir– les seves dots percussores van ser els
veïns de la plaça de Rius i Taulet, quan repassava obstinadament els
discos de la Fania novaiorquesa imitant els tocs i sobretot els ‘cierres’
de Willie Rosario o el gran Tito Puente. Poc s’imaginava que el mateix
Rei del Timbal, en veure’l actuar a la sala Cibeles, li proposaria de
sumar-se a la seva orquestra nord-americana, oferta que el jove
Tarragona va haver de refusar per proscripció materna. Això no va
dissuadir els noms destacats en la seva carrera posterior, entre els
quals destaquen Mayito Fernández, Gato Pérez i Peret. Amb el primer,
entre altres projectes, van fundar el grup Salsa Gitana, pionera aliança

entre músics gitanocatalans i cubans que continua renovant-se avui en
bandes com Son como Son o Sabor de Gràcia. A meitat dels vuitanta va
ser reclutat a l’escuderia del Gato Pérez, que engrescava joves gitanos
de Gràcia i Mataró a reprendre una rumba en hores baixes. El músic
argentinolaietà va aplegar els nous rumbers en la formació Estrellas de
Gracia, de qui es va acompanyar en la seva darrera etapa, la qual va
incloure l’actuació d’El Pescadilla i el seu germà El Polla a les Festes de
la Mercè 1987. Quan Peret va tornar als escenaris a principi dels
noranta, El Tarragona va ingressar en el seu seguici i es va convertir en
percussionista del subsegell Rumbasa-PDI. La llista d’artistes
d’anomenada que el van requerir és llarga, i s’hi compten també
Manzanita, Bebo Valdés, Serrat, Raimundo Amador i Tete Montoliu,
entre altres. Tot plegat, com ell subratllava relativament perplex,
“sense llegir ni una nota”. Instrumentista polifacètic –habilitat comuna
entre els músics gitanos–, El Tarragona també executava la guitarra
ventilador i cantava. La seva veu, amb una tessitura més aviat greu i
una empremta nasal característica, va prendre protagonisme amb
Rumbaketumba i Calle la Cera, dues efímeres aventures de meitat dels
noranta, i va ressorgir el 2007, convidat al primer treball del combo de
rumba clàssica Papawa, i el 2009 arran de la reunificació d’Estrellas de
Gracia que ell mateix va promoure.

L’absència sovint revela el valor d’allò o aquells que s’absenten, i la
mort ho fa retraient-nos el retard amb què arriba el reconeixement
d’aquest valor. En el cas d’El Tarragona, el ric llegat que deixa serà
sempre un consol. A més del nom i el motiu, el seu fill n’ha heretat les
habilitats musicals, que va adquirir arrapat a les cames paternes en
infinitat d’actuacions, i que l’han convertit en promesa de la música
gitanocatalana. Però la seva herència és vasta i tentacular: joves
aprenents d’artista s’hi emmirallen tot enyorant la seva proximitat,
bonhomia i juguera; els seus cops, convertits en sàmplers des dels
vuitanta, continuen donant calidesa a incomptables gravacions d’estudi;
els ressons dels seus repics segueixen vibrant a les orelles admirades
d’incomptables músics gitanos i paios de la ribera més occidental del
Mediterrani, que l’admiren. I prova n'és la munió que es va reunir el 26
de desembre de 2010 al cementiri de Montjuic per dedicar-li un últim
adéu.