No té massa sentit escriure aquesta notícia aquí, quan mig món en va ple. A El País, en un article de fa temps, hi ha un comentari de Garry Mulholland que m'han agradat: "Suena afroamericana, pero es judía británica. Parece sexy, pero no juega a eso. Es joven, pero suena vieja. Canta con sofisticación, pero es vulgar hablando. Su música es melosa, pero sus letras son desagradables". No he seguit massa les cròniques dels seus patinazos, i tampoc m'importa massa. Fa 5 anys, quan va sortir el Back to Black, m'hi vaig resistir. Allò que Rehab sonés a tot drap a les botigues de portal de l'Àngel i que t'ho trobéssis a la sopa feia que, per "rebuig a lo mainstream", no m'interessés. Caram, jo escoltava Tyrone Davis! Però les coses són com són, i el disc està molt bé o sigui que me'l vaig acabar comprant. Amb aquest disc, ella i Mark Ronson van aconseguir que el soul, que portava anys apartat de llistes d'èxits, tornés a ser escoltat a tot arreu. I van trobar una nova fórmula musical, respectuosa amb els 60's, que ha estat font d'inspiració per molts grups i ha donat resultats interessants. Després, la Amy va aparinar Dionne Bomfield i va gravar un disc de versions amb so "Back to Black" amb bon resultat. A part d'això, té el disc Frank i uns quants covers de himnes Two Tone, però no m'agrada tant. Sembla que hi havia un disc en camí per aquest 2011, però l'Amy no s'apropava massa als estudis de gravació. Si no està acabat segur que faran alguna xapussa i el treuran igualment.
dissabte, 23 de juliol del 2011
Mor Amy Winehouse
No té massa sentit escriure aquesta notícia aquí, quan mig món en va ple. A El País, en un article de fa temps, hi ha un comentari de Garry Mulholland que m'han agradat: "Suena afroamericana, pero es judía británica. Parece sexy, pero no juega a eso. Es joven, pero suena vieja. Canta con sofisticación, pero es vulgar hablando. Su música es melosa, pero sus letras son desagradables". No he seguit massa les cròniques dels seus patinazos, i tampoc m'importa massa. Fa 5 anys, quan va sortir el Back to Black, m'hi vaig resistir. Allò que Rehab sonés a tot drap a les botigues de portal de l'Àngel i que t'ho trobéssis a la sopa feia que, per "rebuig a lo mainstream", no m'interessés. Caram, jo escoltava Tyrone Davis! Però les coses són com són, i el disc està molt bé o sigui que me'l vaig acabar comprant. Amb aquest disc, ella i Mark Ronson van aconseguir que el soul, que portava anys apartat de llistes d'èxits, tornés a ser escoltat a tot arreu. I van trobar una nova fórmula musical, respectuosa amb els 60's, que ha estat font d'inspiració per molts grups i ha donat resultats interessants. Després, la Amy va aparinar Dionne Bomfield i va gravar un disc de versions amb so "Back to Black" amb bon resultat. A part d'això, té el disc Frank i uns quants covers de himnes Two Tone, però no m'agrada tant. Sembla que hi havia un disc en camí per aquest 2011, però l'Amy no s'apropava massa als estudis de gravació. Si no està acabat segur que faran alguna xapussa i el treuran igualment.
