Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris crítica. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris crítica. Mostrar tots els missatges

dimarts, 19 de juliol del 2011

Subscriu-te a Yochano! (i envia-hi informació)

Des de fa 3 anys i pico, Txarly Brown envia setmanalment el butlletí rumber "Yochano". Avui ens avisa que tancarà la paradeta si no li ho posem més fàcil. 

Els aficionats rumbers pequem de fer poca pinya quan toca, i tot i que la rumba agrada a milers de persones, l'afició és molt inestable. Pel pes que té aquesta música, no compta amb els mitjans de comunicació que li pertocarien. Oju! i no estic demanant un tracte de favor de l'administració (millor que segueixi sense fotre-hi el nas ... ) em refereixo a presència en mitjans de comunicació i difusió "lliures" com pàgines web, revistes musicals (ens conformariem amb mitja secció), blogs, presència als diaris, fanzines (aupa Santa Rumba!) ...   Enmig d'aquest panorama informatiu desolador, Yochano ha estat LA referència durant els darrers quatre anys. Una referència estable, setmanal, sèria, i amb una cobertura exhaustiva del que ha anat passant. Un butlletí senzill i efectiu que ha fet desinteressadament setmana rera setmana el gran home-orquestra Txarly Brown. Actualment té 901 sotscriptors. 

La major part del Yochano l'ocupen concerts i crítiques de discos. La major part de la informació no apareix als mitjans  convencionals, i molts cops Yochano és l'única referència. Així que una mica de pofavó...  Per subscriure't, o per enviar qualsevol notícia, flyer, o disc, envia un email a txarly@uptight65.com. Que no pari Yochano!

dilluns, 11 de juliol del 2011

Mr. Freak Ska

No em podia estar de fer un comentari sobre la revelació d'aquest any a les nostres terres: Mr. Freak Ska.  Fa uns mesos ha sortit a la llum el seu primer treball, "Ska Casolà". El resposable d'aquest projecte és el guitarra de Cabrians (el més alt). Fa anys que de manera casolana ha anat gravant temes propis i versions, amb l'ajuda de molts músics que ha accedit a tocar per ell. Un disc molt recomanable. Ja ha començat la seva gira de presentació del disc!

Quan l'escolto em ve al cap Prince Buster, Pere Tapies, Judge Dread, Robert Mitchum, Cabrians ... Vindria a ser una suma de tot això. El disc ha sortit rodó. Per les lletres i per la música. Les lletres, treballades amb encert i molta gràcia. Parlen de teca, mam, mala vida, supporters, músics, tattoos, collectors, amors frustrats... De tot el gruix de grups que hi ha de música jamaicana a Catalunya, fa anys que ningú s'arriscava amb el "costumisme". S'agraeix! No té sentit que quasi totes les bandes d'aquí cantin en anglès, quan l'accent de la majoria dels cantants és jinglix, i la majoria de lletres són de google translator. Això (en part) explica que moltes bandes que toquen molt bé no despertin interès ni a fora ni a dins.

I la música, una revisió encertada de 60's jamaicans. Recorda Laurel Aitken i Prince Buster: harmonies directes, melodies senzilles i dicció clara. Costa creure que hagi estat gravant el disc durant 3 anys, perquè el so de tot el disc és el mateix, i totes tenen el mateix aire. Recomanat llegir l'entrevista que li van fer a The Whip.

Aquí va el (de moment) únic videoclip del disc, per una de les millors cançons de l'àlbum: Tal Faràs Tal Trobaràs. En el top 5 del disc l'acompanyaria "Peres al Vi", "Home tatuat, home respectat", "Rei de l'Ska", "Ciment o Mort".


diumenge, 3 de juliol del 2011

Kiko Amat presenta "Mil Violines"

(extret de http://www.kikoamat.com/web/)

Amics, fans, jugadors i seguidors:

El dijous 7 de juliol a “las” 21:00h a l’Heliogàbal (Ramón y Cajal, 80) presentarem el tremendíssim nou llibre de Kiko Amat, Mil violines. Que no és una novel·la, però té força chicha.

Tocaran els Illa Carolina, fent versions que apareixen al llibre i algun dels seus súper-hits, i els seguirà un grup sorpresa que ve directament des de 1989. Bé, no serà exactament el grup, però si en serà una manifestació aproximada, plena de nostàlgia de la bona, puresa i records polits. I després punxaran discos amb mil violins Pablo Soberano, Miqui Puig, Miqui Otero i, en primícia, DJ Naranja realitzant un mini-repertori de hits personals.

Assegurem que no hi haurà xerrades, llegides, preguntes-respostes, crítics xerraires ni cap de les coses que es pateixen habitualment a les presentacions de llibres. We’ll just dance all night to keep the tidal blues away. Us hi esperem.

A kikoamat.com hi ha la següent (auto)ressenya:


MIL VIOLINES, según palabras del propio autor, “es un libro sobre música pop. Sobre cómo entra en nuestras vidas, alterándolas para siempre, a veces dotándolas de un paisaje por donde transcurrir, otras subrayando momentos, regalándonos la promesa de su belleza y emoción, clavando a base de notas aquel instante crucial (o banal) en nuestro subconsciente, desenterrándolo de manera mnemónica con las mismas notas, cada vez que suenan. Haciendo nuestra vida mejor, aunque suene a anuncio de lavavajillas.Este es un libro sobre canciones pop, y sobre los discos que las contienen, y sobre los artistas que las grabaron. Pero este no es un libro musical: no contiene biografías de artistas, la cronología es un desastre, no hay árboles genealógicos de grupos de rock ni se pormenorizan crossovers entre estilos. ¿Por qué? Porque este es un libro sobre música pop y la gente que la escucha. Es un libro sobre cómo el pop influye en la vida de la gente. Es un libro sobre una vida, una educación, basada en la música pop; la mía, la del autor. El escritor como humano enamorado de sus canciones favoritas”.

Y va de esto: Discos, miedo, 1995, Mose Allison, vida-entre-tíos, música-para-tíos, skinheads, Rachmaninov, Kiko Amat, la familia y los amigos de Kiko Amat, Robert Forster, hurra por el blues de todos, 1993, mod revival, The Chords, masculinidad, debilidad, pena, The Dictators, subcultura, Top Secret, Una Gran Noción, Alison Statton, Weekend, Radio 80 Serie Oro, Catalunya Música, 1930’s dance band music, Dennis Potter, De La Soul + Teenage Fanclub, gangsta rap, el cringe, la música triste de Jimmy Webb, el deep soul y la curación por la canción, Bill Withers como modelo a seguir, el Rarities de los Who, la música de mil chaquetas de tweed, Billy Childish, sombreros, defender el atasco y el anacronismo y la tradición y la experiencia, “I don’t like cynicism, una de las Mejores 20 Fiestas de mi Vida, Kwik Safe, Cricklewood, robar en Virgin Records, David Papiol, britpop, Blur, “Wonderwall”, Mega City Four, Hurrah!, ser fan en contra de Morrissey, la nostalgia que hay que explicar, a la mierda el canon, The Fleshtones y 10 canciones odiosas.

Es posible que les guste horrores, si les gustan las cosas que escribe ese desaprensivo. Les recomiendo su pronta adquisición.

dilluns, 20 de juny del 2011

Vampisoul reedita el Pescaílla.

Vampisoul reedita un disc del Pescaílla! A la página de Vampisoul, a la secció de "upcoming", diu el següent:
Antonio González "El Pescaílla"- Tiritando "His Best Flamenco Rumbas"
The husband of Spanish legendary artist Lola Flores takes the limelight in this compilation of his best tracks for the Belter record label. Rumba is a passionate and infectious flamenco style, and these 18 tracks feature the king of the genre at the peak of his artistic power.  

Release Date: 11th July 2011
Via Sonic Rendevouz, però podem saber el tracklist:

01. Levantate 02. Tiritando 03. Chica De Ipanema 04. Extranos En La Noche 05. Fiel Amigo 06. Sarandonga 07. Trulurele 08. Se Te Olvida 09. Lola 10. Si Yo Pudiera Detener El Tiempo 11. Alguien Canto 12. Amame Esta Noche 13. Sabor A Mi 14. El Meneito 15. Dime 16. Muchacho Barrigon 17. Que Me Coma El Tigre 18. Somos

Vampisoul és un segell que sempre he admirat. Però pel que fa a la rumba sempre m'ha semblat que pecava de conservador. És extrany que fins ara s'hagi dedicat a ritmes de mil racons, barreges d'allò més exòtiques i/o locals, soul i beat espanyol, i que no s'hagi fixat en la rumba d'aquí. A mi em semblava molt més lògic que fossin ells qui editessin un recopilatori com l'Achilifunk. Però no va ser així, i durant aquests quatre anys no han mogut cap dit en aquest sentit. No ho entenc.  Fa pinta que ara treuen aquest disc per  marcar-se un tanto en vistes del possible impacte mediàtic que tindrà un disc que ha de sortir aviat... 

Bé de totes maneres celebro que es reeditin treballs del Pescaílla, el gran referent de la Rumba Catalana. El recopilatori és lo de sempre, no és gaire ambiciós. Estaria bé que algun dia algú es dediques a reeditar el material editat per Columbia, Seeco i CBS, i no només el de Belter, que és el que reediten tots. Aquest recopilatori recull els temes que apareixen en la majoria de recopilatoris anteriors.  De reedicions del seu material se n'han fet força en CD, però la majoria son cutres i crec que la distribució no ha arribat gaire lluny. Però les reedicions són necessàries perquè els discos del Pescaílla escassegen i a todocoleccion i a ebay cada cop piquen més i més. A veure què tal el llibret.




Post data:
Mesos més tard de l'anunci d'aquest disc, ja he pogut inspeccionar el disc. Per veure'n els detalls, i el contingut del llibret, visiteu aquest blog (l'autor del qual ha escrit les notes del disc): http://estudiodelsonidoesnob.blogspot.com/2011/09/antonio-gonzalez-el-pescailla-tiritando.html
A mi no m'agrada el que hi ha escrit. Les intencions de l'autor no casen amb el que jo espero d'un llibret d'un recopilatori com aquest. Jo espero dades: biografia, informació sobre les gravacions i músics d'estudi,  actuacions, repercussió, anàlisi de l'estil, justificació del tracklist... Vaja, el que et trobes als discos de KENT i Heartbeat. Aquest, però va cap a una altra banda. Total: aquest és el millor recopilatori que hi ha fins ara del Pescaílla, però n'esperava més. 

dimarts, 31 de maig del 2011

10 anys del Primavera Ska

La setmana passada vaig veure al boss-sounds un comentari al forum que deia que celebraven els 10 anys de la Primavera Ska de Ripollet. He penjat la informació oficial en el post anterior. Recordo molt aquells dos concerts, en especial el de Senior Allstars. En aquella època estava molt enganxat al disc "Nemo". Va ser a l'auditori de Ripollet. Aleshores no hi havia google maps i va costar deu i ajut trobar-lo! però va valer la pena. Em sembla que no he pogut tornar a escoltar música jamaicana en un lloc com aquell... Per mi va ser molt intens i vaig disfrutar molt. Al final del concert vaig demanar una de les xuletes que hi havia a l'esenari. Aquest cap de setmana vaig buscar si encara tenia alguna cosa i vaig trobar l'entrada, el flyer i la xuleta-tracklist. Ho penjo per si a algú li fa gràcia veure-ho. En aquell moment crec que aquí no hi havia cap grup capaç de fer un concert com aquell. Ara, per sort, em sembla que ja no és així. Tenim grups com The Oldians, The Fenicians i The Gramophone Allstars...
Durant aquests 10 anys l'opció de fer música a la jamaicana s'ha consolidat i actualment la majoria de grups tenen molt nivell musical. Ara potser el que falta és públic, però això és una altra història... De totes maneres, potser no és la intenció dels organitzadors, però trobo un gest simbòlic programar The Oldians en la commemoració d'aquells fets.


El concert de dissabte no el recordo amb tanta intensitat, però va estar molt bé. Rebre algú com Dr. Ring Ding aixecava molta expectació. I no era per menys, durant aquella època estava en plena forma i els discos que treia a la grover estaven molt bé. En el flyer no apareix, però també va tocar La Jeta Band i The Aggronauts. En aquella època hi va haver un moviment pro-música jamaicana força important, i en particular a comarques. Com aquell qui diu, a cada poble hi havia algú "tocant" ska (o si més no, pseudo-tocant o flirtejant amb l'ska). A comarques hi havia molts concerts, i sovint això anava lligat a col·lectius, associacions, ateneus, .... Potser és una generalització poc fiable, però aquest és el record que en tinc.

Crec que és molt encertat celebrar o recordar aquell cap de setmana. Estic segur que pels organitzadors, del col·lectiu "Punxa l'Orella" i de molts dels assistents aquell Primavera de Ska va ser molt més que un simple concert.

divendres, 27 de maig del 2011

Achilifunk Band a Europa

El primer gurú de la música negra a flipar amb el tercer Achilifunk va ser Craig Charles, de la BBC. Ha punxat repetidament temes del Gitano Real en el seu programa The Craig Charles Funk and Soul Show, i no s'ha estat mai de repartir elogis. Amb ell, diversos djs, locutors de ràdio d'arreu del món s'han interessat per aquest projecte innovador. La Banda Achilifunk està triomfant en territoris on mai s'havia acostat la rumba. Potser els predecessors són Los Amaya, que segueixen cotitzant-se a ebay, però el reconeixement des del món de la música negra ha arribat molts anys després de que els seus discos sortíssin al mercat.
En els darrers mesos el Gitano Real s'ha editat al Japó, i nombroses botigues reals i virtuals especialitzades en música negra han incorporat el disc al seu stock (com per exemple www.dustygroove.comtower.jpwww.clinck.co.jpjazzysport.tistory.comwww.fatcity.co.ukwww.stradarecords.comwww.piccadillyrecords.comwww.djtunes.eswww.gigacrate.comwww.loop23.dewww.grooveattack.comwww.decks.dedovewax.netwww.jetsetrecords.netshop.marginalrecords.netwww.technique.co.jpwww.hhv.dees.juno.co.ukwww.bagpak.netwww.shop.kotenha.comultra-vybe.syncl.jpwww.soulseduction.comwww.japonica-music.comwww.chemical-records.co.uk,  ... i segur que me'n deixo perquè dia a dia apareix a més botigues). 

També s'han interessat per aquest projecte mitjans de comunicació digital d'arreu, i han aparegut molts reportatges i entrevistes. Les més recents a vanguard online, the street savvy (I i II), kudos records, ...
Sembla que Banda Achilifunk comença a rebre el ressò i l'acceptació que es mereix. Per seguir aquest allau de novetats, el millor és seguir-los a facebook: facebook.com/#!/achilifunk.

I més novetats. Com ja tenien previst des d'un inici, la Banda Achilifunk també actuarà en versió reduïda. Aquest format permetrà actuar en escenaris on la Banda Achilifunk + OJO no hi cap.  Esperem poder tornar a veure'ls ben aviat, tant en un format com en l'altre.


dimarts, 24 de maig del 2011

Keith Mansfield a tv3

Ahir hi havia la tele oberta i feien "dues dones divines" de tv3. No l'havia vist cap dia. El títol del capítol era "Salvem la música" i em va picar la curiositat. Després de 5 minuts de veure allò ja anava a tancar la tele, però em vaig aturar quan vaig sentir "Step Forward" de Keith Mansfield. Aquest tema està inclòs en un recopilatori que aprecio molt, el "Blow Up presents exclusive Blend vol. 1". Me'l van passar quan tenia 19 anys. En aquell moment, la música d'aquest cd no tenia res a veure amb la resta de música que escoltava, però m'agradava. No sabia si agafar-lo del dret o del revés, però l'escoltava força sovint i amb el temps vaig poder connectar aquests temes amb altres àlbums i artistes. Uns anys més tard acostumava a punxar el tema "The Zodiac" de David Lindup i algun d'Alan Hawkshaw.

Tornant a ahir a la nit. Després de sentir el Step Forward el meu interès per la sèrie (o més ben dit, per la banda sonora de la sèrie) va revifar. Uns quants badalls més tard, i després de veure un pallasso fent de poli, una altra sorpresa: un remix del "Powerhouse Pop" de Keith Mansfield! Un altre tema genial recollit en el recopilatori.

El capítol de les divines no valia re, però em va agradar sentir Keith Mansfield a tv3. Salvem la música!


dimecres, 18 de maig del 2011

Seven Nation Army

Ara fa un any va sortir el disc de semi-debut de "Ben, L'Oncle Soul". El primer track del disc es acollonant, és una versió del Seven Nation Army dels The White Stripes. Des que la vaig sentir que no me la trec del cap. Suposo que en part per la base: fresca, senzilla i contundent. El tema en si es de lo millor que he escoltat de la nova onada de soul. El video oficial és bastant trunyo. Per video del Ben, el del tema Soul Man. En aquest video s'hi han deixat els quartos i ha quedat molt bé. L'àlbum està bé. La nota negativa és que es veu una mica fet a mida de la discogràfica (sobretot per l'elecció dels temes: ara la balada, ara el reggae, ara el ray charles, ara stevie wonder ...), i que no deixa de ser un disc de versions o "homenatges". Però val la pena tenir-lo, encara que sigui només pel Seven Nation Army.






dilluns, 2 de maig del 2011

Acid Rumba - Spanish Gypsy Grooves 1969-1976


El segell Hundergrum Records ha tret un recopilatori dedicat a la rumba dels 70s i a sons propers. S'ha editat només en vinil i té una tirada d'uns 500 discos. Hi ha molts temes bons, com són son el Juncal y sus Calistos "Tequila", l'altre tema del Chango "Chivato", el "Zorongo Rock" del Noi, "A la Pelota" de la Dolores Vargas la Terremoto. Per llegir una article d'opinió sobre el disc, clica aquí.


dimecres, 27 d’abril del 2011

Achilifunk al Japó!

A part d'informar-nos de les sessions de Santa Rumba i del festival Ta'Rumba que es celebrarà a Tarragona, el Yochano d'aquesta setmana comenta una notícia sorprenent (o no tant!). I és que el disc "Gitano Real" de la Banda Achiklifunk i OJO ha tingut bona acollida al Japó (un país on encara es compren discos ...) així que aquest cd també s'editarà al Japó. Sembla que els japonesos tenen l'orella fina i han caçat un dels projectes més ambiciósos del panorama actual. Ah!, i també ha sortit una edició limitada en single de "I Believe in Miracles" i "No Nos Pararán". Com ja sabeu, I Believe in Miracles és una versió en català del clàssic de Mark Capanni popularitzat per Jackson Sisters. I "No nos Pararán" és una versió del Ain't No Stopping Us Now de McFadden i Whitehead. Dos temes en clau Philly-Rumba, un subgènere molt interessant de Achilifunk.



diumenge, 3 d’abril del 2011

Nota de premsa del Rumba Club

En motiu del 4rt aniversari del Rumba Club, s'ha difós una nota de premsa amb un escrit avaluant aquests 4 anys. El copio verbatim:

RUMBA CLUB
4 AÑOS A CONTRACORRIENTE.

¿Una explicación tipo "el que no llora no mama"?, no, tranqui: güi are de champions of cors..

Si una propuesta como la de Rumba Club tuviera la cobertura del fin de semana, imaginaos de lo que hablaríamos ahora. Pero en el mundo del nocturneo la oferta de fin de semana de los clubs del planeta es simple:, un mentecato poniendo discos y arreando. Y así nos luce el pelo. En la disneylandia de la sangría de nada sirve llorar, seguiremos luchando para que el auténtico sonido de la ciudad algún día sea la bandera de los nuestros, de momento seguimos siendo una anomalía. A cumplir años toca, aquí teneis un resumen alfanumérico por si os place comentarlo en vuestros medios.

Nuestra propuesta arrancó el 20 de abril 2007 y haciendo balance hasta el 20 abril 2011 estas son las cifras. Han pasado 208 semanas de las cuales se han realizado 182 sesiones, es decir hemos faltado algún verano y los miércoles vispera de fiesta, porque vienen los del Nitsa y se quedan la sala para su rollo ultramolón. Es decir, hemos fallado 26 semanas un 12 % de las posibles. Al principio programábamos 2 conciertos por sesión, después los técnicos de sonido se agobiaron y encima repartir la taquilla entre dos bandas era difícil con lo cual pasamos a una sola banda por sesión a partir de abril 2009.

Conciertos han habido 247 de 133 bandas distintas, siendo Papawa -41 veces- los que más veces han tocado. Normal, Papawa fue la banda con la que descubrí la rumba catalana en directo en 2006. Le siguen Los Impagaos con 8 actuaciones y tras ellos Latino y los Llobregantes, Los Barrankillos y Ai Ai Ai has estado actuando en 5 ocasiones. Con 4 actuaciones en 4 años La Familia Rústika, Barrio Negro, Carles Mestre y Salsa Gitana. Nueve bandas han actuado tres veces y 22 bandas han repetido. La rumba que pasa por el club va de lo latino antillano a la ortodoxia gitano catalana, sin complejos ni condicionantes, eso si, alguna vez se nos ha colado algún grupo que bajo la promesa de tocar rumba ha acabado tocando cualquier otra cosa. Al igual que el "Volando Voy" de Kiko Veneno, "Caramelos" de los Amaya, "Volare" de Gipsy Kings y "Clavell Morenet" han sido las canciones más veces versioneadas en directo. Una observación: 133 bandas de rumba distintas se dice rápido, pero ¿nos estamos equivocando?. Creo que somos fruto de la necesidad de una escena de tener un altavoz sólido, a pesar de que el recorrido parece el de una maratón, el fenómeno no estalla a pesar de que 133 bandas implican más de 40 producciones anuales en forma de disco, y que todas ellas no cesan de tocar e intentar ganarse la vida con lo que les gusta, está claro de que nuestro mercado es exportable pero aún no lo hemos conseguido salvo casos puntuales. ¿Por qué?. Quizás porque seguimos viviendo en un país anclado en la anglofília que nació como rechazo a una época pretérita en que lo autóctono era mal visto por imposición, por falta de autoestima o por complejo. Seguimos igual gracias a que la generación que desarrollo ese estigma ocupa los puestos de poder, ya sea mediaticos o políticos. Por eso cualquier imbécil copiando la música que nos vierte la industria anglosajona es más molón.

Nos han visitado artistas de lugares "remotos": El Puchero, Maui y los Sirenidos (Granada), Pellizco, Canijos sin Fronteras (Sevilla), Los Aslandticos (Cordoba), Los Guachis (Algeciras), El Desván del Duende (Badajoz), Juanito Makandé (Cádiz), Los Guachis (Algeciras), Empalmaos, Bananna Beach, La Troup, Gazpacho, Hermano Loco, Cayena, The Patillas, Joaquin Domingo (Girona), Derrumband, Vergüenza Ajena, Denominación de Origen, Son de la Chama, José El Chatarra, Son Caló, Manolito's Band (Tarragona), Las Rumberas del garrotán, La Violeta, Naraina (Lleida), China Chana, La Locura de Mabuse (Zaragoza), La Rana Mariana (Valencia), Manuel Malou, Lolaimon, Raices y Puntas, Los Fulanos y la Mengana Band (Madrid), Los Güirfinsur (Salamanca), Funcalé (Illes Balears), etc..

Hemos tenido los más grandes, y a veces sin estar anunciados: Chacho, Ramonet, Tio Paló -dep-, Chipén, Manuel Malou, Cathy Claret, Los Manolos, Gertrudis, La Troba Kung-fú, La Pegatina, Ai Ai Ai, Dijous Paella, Los Fulanos, D'Callaos, Rauxa, Candeli, Bernardo Cortés, etc..

A nuestros grandes clásicos de la escena local: Micu, Trikitown, Los Impagaos, Latino y los llobregantes, Barrankillos, La Familia Rústika, Carles Mestre, Barrio Negro, Pantanito, Rumba de 9, Kahala, Jaleo Real, LaRumbé, Tabaloko, Expresso, Sherpah, Wirakocha, Kanimambo, Caracola, Samuel L.Rumba, Rumborrachera, Mecatxis, Meztuca, Que Pum Que Pam, Naraina, Son Caló, Tremendamente, Rufino y Don Domingo, Manduca, Sota Zero, Mantecao y su Combo, El Tio Carlos, Break Latino, Des+karadas, Reigbord, Caramelo, Soniquete, Bacana orquesta, Rumba Alborada, Irakunda, Arangu, Very Pomelo, Revolución Acústica, Nonainoise, Tio Montero, Alegría Flamenca, La Guateke Band, Rumba Tarumba, Mecatxis, La Maraña, Las 7 PM, La Banda del Panda, Diqesi, Manduca, Ray Callao, Agüita Freska, Hacha y Machete, Eldys Vega, Marditos Roedores, Willy Fuego, Mama Canalla, Cubaneo lo Auténtico, Guantanamo Free, Sibaritas de la Calle, Ray Callao, Duende Verde, Don Hamaca...

Y también a las bandas del futuro próximo recien forjadas: 9 Son, Chakataga, Sobretaula Kandela, Bananna Beach, The Lito, Eléctric Gozarela, DiAngelo da Silva, Rumbamazigha, Saravacalé, Arrels de Gràcia, Alma de Pato, Vergüenza Ajena, Por Cajones, Ulake, Rumba Vella, etc..

De pinchaores y "aprendices de" hemos tenido también una nutrida muestra: Oriolet, Albert Puig, Javi Zarco, Santos de Veracruz, Curro, Andyloop, Wagner Pa, Zurdob, Djiiva, 2 Mini Djs, Xeriff, Oriolet, Pipo, Makala, Dani Txarnegö, Merey, Maria Mandarina y Dj Bongo (Berlín), Xavi Ciurans de Gertrudis, Ivan Win de Impagaos, Alfred "el Capità", Quim Bacallà, Dj Ogt, Pol & Dri (Sant Gaudenci Djs), Adria Garriga, Xavi Rivasses y Floro, Sacromonte Kings (Txarnegö y Konguito), Pachanguito (Sevilla), Surco Pinchadoscos (Zgz), Hansi, etc. Seguro que me dejo a muchos pero mi memoria tiene límites. Lo importante no es el dj, es que hemos conseguido acostumbrar al oido local a sesiones de 5 horas donde no suena casi nunca música de importación. Un lugar donde se baila la producción rumbera local. Hemos educado oídos y ahora ya son los clientes los que reclaman su dosis de Muchachito, Estopa, Ojos de Brujo, Pegatina, la Troba, Gertrudis, D'Callaos, Rauxa, Dijous Paella o Ai Ai Ai por orden de más solicitados. Somos anómalos en una sala donde el porcentaje de producciones locales que escupen los altavoces se reduce a un 1% el resto de la semana, en una ciudad y país donde esa es tónica común. Proud to be anómalos. Así pues es un placer contestar "Aquí no vendemos pastillas majo" cuando te reclaman "ey nen pon jaus". Tal vez esa sea la clave y en Rumba Club el porcentaje femenino es siempre más alto, a las chicas les gusta bailar rumba ¿será eso no?, por desgracia a los mandriles les gusta aparearse más que bailar, en eso los varones no han cambiado nunca, el día que aprendamos a bailar será la ostia.

A grandes males grandes remedios. Esta claro que nuestra ciudad vive un fogonazo rumbero, los números son apabullantes 133 BANDAS. ¿Existen el equivalente en grupos de electrónica o pop rock actualmente?. Juraría que no, pero a juzgar por los medios de comunicación serán menos pero son la OSTIA. ¿És quizás gracias a esos medios que funcionen el pop folk anglofilo traducido? ¿o quizás ha sido el clamor popular?. No lo entiendo. Volvamos al club. Seguimos relegados al peor dia de la semana. Tampoco nos podemos quejar ya que ningún otro club ha apostado por mantener una programación estable de rumba. El país de los lerdos acomplejados sigue pagando las vacaciones a deejays internacionales que vienen los fines de semana a vomitar sus borracheras en nuestra ciudad en aras del trafico y consumo de estupefacientes, negocio también en manos de los mismos hipócritas que se quejan del feudalismo. Somos catetos anglófilos al cubo, puesto que no sólo admiramos todo lo que viene de fuera: despreciamos lo nuestro ("lo nuestro" suena a justomolinero ¿no? jajaja mola). Sólo hay que leer las prestigiosas revistas musicales locales: en portada ingleses o "grandes imitaciones de un estilo musical inglés", no hacen falta ejemplos. Contenido ingles o español de imitación baratisima, charts ingleses, y encima burlitas baratas a la rumba. Nos califican de anomalía, patética disfunción, los perroflautas... Ay que gracia!. Este parrafo se lo dedico a los caciques cuya máxima iniciativa es abrir un club como ese que vieron en Uk y traer de vacaciones a los "davids jetas" de toda Europa. Y a los medios periodísticos incapaces de hacer un análisis situacionista, no por satán, salvaguardemos el turismo, turismo que se trae su música y nos la hace creer nuestra, como sus drogas. La rumba molará el día que lo diga un sello del Soho de Londres. Pues a ver si es verdad, ya falta poco.

dimarts, 29 de març del 2011

Gertrudis - Tripolar

El nou disc de Gertrudis ja és a itunes, i aviat a les botigues. Es poden escoltar quatre dels temes de l'àlbum aquí. Després d'un any d'aturada, tornen a la càrrega amb nou disc i gira de presentació. El nou disc representa un gir important en la seva trajectòria. Tot i que hi ha un cert canvi en els referents, el canvi que més sorprèn és el del so, més gruixut i complex, i la incorporació d'electrònica i beats moderns. Una evolució païda que no coixeja per enlloc. Tot l'àlbum s'ha gravat amb el mateix so en ment, i això s'agraiex. Una bona aposta. Dels 12 temes hi ha uns quants hits instantanis. Sembla que aquest any de pausa ha valgut la pena. Per descarregar-lo, ves aquí.


dijous, 24 de febrer del 2011

Josep Cunill @ Noms Propis

Fabulosa entrevista a Josep Cunill, un dels protagonistes de la música llatina en aquest país. A més de formar part dels Crazy Boys, Latin Quartet, Ramoncito, Moncho, ... va deixar una empremta molt important a la rumba, actuant i gravant amb Peret i Gato Pérez, entre d'altres. Una de les rareses més destacables de la seva carrera és el Rabbit Rumba, un disc de culte en el món de la rumba i també de la música negra. Descarrega l'entrevista aquí. El link del programa és aquest

Per cert, encara queden algunes còpies de la reedició del Rabbit Rumba que va fer Wah Wah ... però no gaires! Corre! A la Wah Wah encara en queda alguna.



dimecres, 2 de febrer del 2011

Trojan Sounds & Pressure

Segueix havent-hi raons per comprar cds. La Trojan no dóna per vençuda i segueix editant recopilatoris interessantíssims de música jamaicana. Després de meravellar-nos durant anys amb les "caixetes" temàtiques i amb recopilatoris exhaustius d'artistes del reggae, segueix amb bon criteri. Em refereixo a un cd Trojan Sounds & Pressure: Mod-Reggae (2010). 40 temes molt guapos a preu de saldo.
Per mi, els motius principals per comprar-lo són l'acollonant rocksteady Yeh Yeh de Rico and the Rudies (mai abans editat), l'emotiu Endless Memory de Roy Paton (gravat a WIRL), el Cantaloupe Rock de Jo Jo Benett, Summertime de Ernest Ranglin i el Soul Finger de Roland Alphonso (mai abans editat).



dijous, 20 de gener del 2011

Les Paraules Justes

La sorpresa d'aquest Nadal ha estat el disc de La Brigada "Les Paraules Justes". És un disc que sona de collons. Està molt ben gravat, la música és interessant, i el so és net i càlid. Producció de luxe i bones cançons.
Segurament aquest disc s'emmarca dins del moviment actual de folk/pop de Mishima, Sanjosex, Manel, Amics de les Arts i altres. Sóc dels que pensa que l'èxit de Manel, Els Amics de les Arts, Sanjosex ... recau sobretot en les lletres, i no pas en la música. La tendència d'abandonar la música en pro de les lletres ve de lluny, i crec que en part ha llastat la música que s'ha fet en català. A vegades em pregunto què hauria passat si en comptes de "Ens calen cançons d'ara" en Lluís Serrahima hagués escrit "Ens cal música d'ara". Els autors catalans haguéssin esmerçat més esforços en innovar musicalment? La música en català hagués travessat els Pirineus més sovint?
Bé, tant li fa. La qüestió és que el disc de La Brigada treballa les dues vessants i ha gravat un disc per emmarcar. Llarga vida a La Brigada!



diumenge, 3 d’octubre del 2010

Yayu Chango

Agustín Abellan Malla el "Chango" ha tret un nou disc. L'activitat del Chango en el món de la rumba es remonta a finals dels 60s. El seu primer single el va editar el 1972 i durant la dècada dels 70s va editar un LP, "La Rumba y la Marcha", i sis singles (si no vaig errat). Els primers discs són de rumbes molt llatines, i amb el temps explora el Soul i Funk-Rock. Des d'aleshores no ha tret cap altre disc "oficialment". Tot i així no va deixar de cantar, al contrari, i es va dedicar sobretot a cantar en celebracions gitanes, on era molt cotitzat. També esta molt vinculat a l'església, on encara hi canta. Si mireu al youtube hi ha un tou de videos d'ell cantant, alguns amb el seu germà, el Sisquetó. Ara el Chango viu a Mallorca, i pel que diuen està delicat de salut i hi veu molt poc.

Aquest any ha tret un disc que es diu "Entre Hermanos", i el firma com a "Yayu Chango". L'ha produït el seu fill, el Kiki Maya, un altre rumbero destacat, i inicialment només es venia a l'església. Pel que diuen la primera fornada ja ha volat, i no és per menys, val la pena. Ara es pot comprar a través de kikimaya2010@hotmail.com.

Cal avisar que és un disc del "culte" i per tant totes tenen missatge religiós. Però està molt ben produït, ben tocat, i el Chango encara conserva molt bona veu. En aquest disc es distancia de la música llatina i adopta una veu un registre més aflamencada que en els altres discos. Està molt ben fet i sona molt bé. Dos dels millors temes, Misericordia i Aleluya ja van aparèixer al disc "La Rumba i la Marcha", i s'han gravat de nou amb encert.

Aquí va el link per escoltar el disc sencer: